Teràpia Gestalt

 

Què és la Teràpia Gestalt?

Imagina’t que fa temps que vas emprendre un llarg viatge, i ara desitges tornar a casa teva. Has estat fora tant de temps, que ja no recordes el camí de tornada. No saps per on anar-hi. Agafes un camí i t’adones que no vas en la direcció adequada, en proves un altre però, al cap d’una estona, tornes a ser al mateix lloc. Et decideixes a preguntar a algun altre viatger, i un d’ells t’ajuda amb algunes indicacions, però d’altres semblen encara més perduts que tu mateixa. En trobes algun que no parla la teva llengua, i no entén el que li demanes. Et fan mal els peus i l’esquena, on carregues una motxilla feixuga. Un dia, esgotada de fer i desfer camins, descobreixes un Punt d’Informació. Allà, per fi, trobes algú que t’escolta i t’ofereix un parell de mapes per orientar-te i trobar la ruta que et convé.Quin descans sentir-te escoltada, finalment, i disposar d’un bon mapa! Aquesta bona experiència i la guia que ara tens a les mans, t’animen a deixar-te acompanyar per aquesta caminant, una mica més experimentada que tu, durant un tros de la ruta. Et sents dèbil i cansada, i decideixes que caminareu juntes, colze a colze, durant un temps.

Després d’un llarg trajecte, arribes a casa i l’hi assenyales: és aquesta, casa meva!. Davant la porta, sents una alegria estranya: en part per ser a casa, en part per la inquietud de saber com la trobaràs. Busques la clau…la clau és imprescindible per poder obrir, fins i tot, la porta més escrostonada i rovellada. Quan entres, tot et torna a la memòria, tal com ho vas deixar. El mirall et mostra la teva imatge, i hi veus un cantell trencat que no recordaves. Reconèixer-te et reconforta, i et complau sentir que ets a casa altra vegada. La trobes buida, fa olor de resclosit, està deixada: el que passa quan una casa està deshabitada molt de temps. Quan obres les finestres per ventilar, comproves que el parquet grinyola, s’han fos algunes bombetes, i l’aigua surt bruta de les aixetes. Comprens que, després del teu llarg periple, casa teva necessita una bona neteja i alguns ajustos. Per sort, la viatgera que t’acompanya continua allà, al teu costat, i et dóna un altre cop de mà, amb l’experiència de qui ha fet ja moltes reparacions i postes a punt en cases deshabitades.

Més tard, quan casa teva ja està neta i funcional, quan comences a trobar-t’hi bé, decideixes trucar a la teva família i a alguns amics per anunciar-los que has tornat a casa…els pares sempre se n’alegren (encara que no t’ho diguin). De sobte, mentre fas les trucades i ho vas explicant en veu alta, et preguntes per què ets allà, per què has volgut tornar a casa, tornar-los a trucar. I, a poc a poc, trobes la resposta: per dir que sí. Que sí a casa teva. Sí a la teva mare, al teu pare i als germans, sí als teus amics, a la teva ciutat. Sempre tornem per dir que sí profundament, per acceptar, per acollir el que som, per reconciliar-nos amb la vida viscuda.

Llavors prepares dues tasses de te. T’acomiades, agraïda, de la viatgera experimentada que et va facilitar els mapes, et va acompanyar i t’ha ajudat a posar la casa en solfa. Us mireu, com dues caminants, mentre ella et recorda que el retorn va ser decisió teva i que el camí l’has fet tu.

La primera nit a casa tot és familiar i sembla nou alhora. Abans d’anar-te’n a descansar, repasses la teva llar, i tornes a veure’t al mirall de l’entrada. La vida viscuda, ara, és la teva pròpia força i el teu millor suport. Et recorda qui ets, i ja no importa què va passar, el mal que va fer, i com va ser d’injust. Et sents profundament en pau amb tot el teu trajecte. Hi estàs d’acord. Tot està bé.

I aquesta és la història d’un treball de teràpia. Un camí personal -i acompanyat- de retorn a un mateix, per mirar-se al mirall, poder dir que sí a tot, tal com va ser, i reprendre la vida des de l’amor i des de la llibertat, agafant-la amb les teves pròpies mans.

Idees i expressions clau

Fritz Perls, metge psiquiatra (Berlin 1893-1970), és el pare de la Teràpia Gestalt, que desenvolupà juntament amb la seva primera parella, Laura Perls. Alguns altres pioners, com P. Goodman i J. Hefferline, els acompanyaren i deixaren una empremta valuosa. Procedien del Psicoanàlisi, i begueren de les fonts de les filosofies orientals, com el Budisme, d’on ve, per exemple, la importància que la Gestalt dóna al treball de la presència, a “l’ara i aquí”.Vet aquí algunes de les idees i expressions claus que aquests creadors de la Teràpia Gestalt varen acunyar, i que defineixen la manera d’actuar dels terapeutes en el marc de la Gestalt.

Gestalt. Aquesta paraula alemanya, sense traducció exacta, ve a significar totalitat, conjunt, forma. Suggereix la idea d’un cercle o d’un cicle. Parlem de tancar o de completar un assumplte pendent o inacabat, és a dir, de completar un cicle d’experiència. Tots els éssers vius tendim a satisfer les nostres necessitats. Amb les neurosis, interrompem el cicle que ens portaria a aquesta satisfacció, i així és com van quedant necessitats pendents de completar, i acumulem assumptes pendents, fet que ens resta molta energia i provoca bloqueig en lloc de fluïdesa. La Gestalt ens permet reprendre aquests assumptes pendents, oferint-nos recursos per poder-los tancar i concloure el millor possible. Aquesta resolució dóna un estat intern de pau, que permet recuperar vitalitat i alegria.

Adonar-se’n. És percatar-te de l’experiència que t’està succeïnt en l’aquí i l’ara. És a dir, prendre consciència del que et passa en el moment present. D’aquest adonar-te’n es deriva, molt sovint, un insight, un “ahá!”, un “eureka!”, “és clar!”, “ja ho tinc!”, que et porta a una comprensió profunda d’alguna cosa fins llavors oculta. De vegades, la nova finestra oberta ens deixa entreveure una altra, i es dóna un moviment com de dòmino, en què cada nou “eureka!” extreu una capa de ceba més, apropant-te a qui ets veritablement.

Mirar la realitat de cara. És deixar d’esquivar i d’evitar les circumstàncies, o de distreure’ns, per rendir-nos i deixar-nos tocar per la vivència, per atrevir-nos a sentir el que ens està passant. És així com podem actuar i fer-nos càrrec de la part de responsabilitat que hi tenim.

Veure l’altre. Significa tenir-lo en compte, mirar-lo, escoltar-lo, respectar-lo, potser comprendre’l. Tots i totes volem ser vistes, reconegudes, tots tenim, en el més profund, un desig de ser acceptats i estimats tal com som.

Autentitzar-se versus neurotitzar-se.
És promoure el coratge de ser un mateix. Acceptar-me tal com sóc, sense afegir-me ni restar-me res, respectant la meva autèntica manera de ser, i confiant-hi. Ens neurotitzem quan, per complaure als altres o perquè ens estimin (que sol anar junt), desconfiem de la nostra veritable naturalesa i ens inventem un fals jo, una máscara. Aquesta invenció, encara que no sembli, ens debilita i ens aïlla. Conèixer i conciliarnos amb la nostra manera de ser real, en canvi, ens enforteix i ens permet desplegar tots els recursos i possiblitats que tenim. Així recuperem força i alegria.

Autosuport. És el recolzament en mi mateixa, que em permet sostenir-me en lloc de recolzar-me en els altres. Confiar en les meves pròpies experiències passades, em dóna la capacitat per a resoldre les dificultats i els reptes que m’arribaran.

Responsabilitzar-se. Significa fer-me càrrec de les conseqüències que es deriven de les meves decisions i els meus actes (en lloc de victimitzar-me o d’escaquejar-me). Es refereix a la meva capacitat de resposta davant les circumstàncies que em toquen.

L’ajuda que passa a través de l’altre. El que resulta curatiu és la relació en sí mateixa, perquè és el vehicle de l’ajuda. El que ens cura és el que passa entre tu i jo, entre tu i els altres. La interacció, l’intercanvi personal és el que ens permet créixer, madurar i esdevenir persones completes.

Quan és recomanable?

Hi ha dos motius bàsics per l’iniciar un procés terapèutic:Quan davant una situació difícil o de crisi, hem intentat solucions sense èxit, i continuem sentint-nos malament. Per començar el procés, reconèixer que estem malament és imprescindible. Que ens sentim freqüentment tristos, enfadats, deprimits, potser confusos, o angoixats, o buits. Acceptar el malestar i admetre’ns a nosaltres mateixos que no podem tirar endavant sols o soles, així com sentir que volem alleujar el nostre patiment i estar millor dins la nostra pell, és un bon punt de partida per iniciar el treball.

La Teràpia Gestalt també és útil perquè les persones ens coneguem millor, encara que nosaltres i la nostra vida estiguem raonablement bé. Ens ensenya a observar-nos i a adonar-nos de com ens posicionem en el món, i de com interactuem amb els altres. També ens ensenya a conèixer les nostres limitacions i les nostres possibilitats. Saber “com funcionem” ens dóna la capacitat d’escollir canviar, tan la nostra conducta com la nostra manera de pensar, i d’iniciar el que coneixem com creixement personal.

La possibilitat de treballar amb nosaltres mateixos d’aquesta doble manera (amb l’adonar-nos del que ens passa internament, i alleujant el patiment), és el que fa de la Gestalt una teràpia humanista.

Com ens ajuda la Gestalt?
Activant o ajustant els mecanismes de contacte amb nosaltres mateixos i amb el món, ajudant a créixer aquelles parts nostres que s’han quedat petites, podem viure de manera molt més satisfactòria.

La Teràpia Gestalt ens ajuda a connectar amb el que ens passa, amb el que estem sentint en relació amb els nostres assumptes i en relació amb els altres. Ens ajuda a connectar amb les nostres emocions, a reconèixer-les i a observar-les, i sobretot a saber què fer amb això que sento i que em passa, i a connectar amb les nostres experiències de manera més conscient, per identificar les nostres necessitats profundes i poder-les satisfer.

El treball gestàltic, a través de la relació que s’estableix entre terapeuta i client o pacient, permet reconèixer i abandonar la pròpia “màscara”, darrera la qual solem viure, per començar a ser el que en realitat som, cadascú de nosaltres, amb la nostra singular manera de pensar, sentir, expressar-nos. Aquesta acceptació de qui som realment, fa possible que ens obrim i despleguem totes les nostres possibilitats.

En la mesura en què ens reconciliem i fem més amigable la relació amb nosaltres mateixos, també milloren les nostres relacions personals. Sentim que podem confiar i sostenir-nos per nosaltres mateixos, i aflora un sentiment de respecte i d’amor per un mateix (la famosa autoestima), que ens empeny a viure amb més alegria i més llibertat. La conseqüència d’això és el fet de florir com a persona.

Aquest treball de sanació, si podem dir-ne així, i d’auto-coneixement és un procés que passa a través de la relació entre terapeuta i client. L’un sana a través de l’altre, perquè el que és curatiu, estructurant, és la relació en ella mateixa. Més enllà de la teràpia, el que ens fa bé a les persones és estar en sana relació amb els nostres iguals i ser capacos de sostenir-nos en el diàleg i en l’experiència en curs.


Com és una sessió?

Les trobades de teràpia, que anomenem sessions, són espais de temps limitat, en un entorn privat i confortable, en què es va construint la relació d’intercanvi entre terapeuta i client. La qualitat d’aquesta relació que es desplega entre les dues persones, la regularitat de les sessions i el compromís mutu, sosté i emmarca el procés terapèutic.

El més rellevant de les sessions és la pròpia relació que estableixo amb cada persona. Es basa en la confidencialitat, i el no-judici, i esdevé una relació íntima on totes les creences, emocions, pensaments i desitjos, malestars i dificultats, tan mentals, com emocionals, com corporals, poden ser expressades amb llibertat. L’atenció i la consciència s’enfoquen en el present, i des d’aquest present explorem el passat i els seus efectes en el dia a dia actual. Així, trobant l’ara i aquí de la sessió, accedim també als recursos adients per integrar-los a la vida.

La meva tasca com a terapeuta és facilitar un espai físic, cognitiu i emocional, mantenir-me oberta, amb una presència completa i una escolta activa, en contacte amb la persona i amb mi mateixa, i expressar les meves percepcions. Acompanyar el procés i facilitar preguntes, claus i experiències per explorar el món intern de la persona i el reflex que té en el seu entorn, i perquè pugui fer ús dels seus recursos de la manera més favorable possible.